Donar l'esquena al cotxe
Les estadístiques mostren que cada vegada més joves decideixen no treure's el carnet de conduir. Per a molts, comprar o mantenir un cotxe s'ha convertit en un luxe que ja no es poden permetre o que ni tan sols els interessa.
Quan vaig fer 18 anys, una de les primeres coses que vaig fer va ser treure'm el carnet de conduir. En aquella època, als anys noranta, era un ritu de pas a l'edat adulta. A mesura que els meus amics i companys d'institut feien el pas, els altres començaven a veure'ls d'una altra manera. Havien aconseguit la independència i despertaven l'enveja dels qui encara no tenien l'edat o els mitjans per posar-se al volant del seu primer cotxe. Moments com aquests van marcar el pas a l'edat adulta de la meva generació.
Tanmateix, les estadístiques actuals mostren que cada vegada més joves decideixen no treure's el carnet de conduir. Ja no està de moda ni és una cosa determinant per a ells. Comprar o mantenir un cotxe s'ha convertit en un luxe que ja no es poden permetre o que no els interessa.
I no són només les generacions més joves. En el meu cas, amb el pas dels anys, cada vegada em resulta més desagradable posar-me al volant i enfrontar-me als embussos diaris, a carreteres que necessiten un manteniment urgent i a un nombre creixent de vehicles. Per no parlar dels costos que suposa no només comprar un cotxe, sinó també mantenir-lo. Des del moment en què surts del concessionari, el cotxe comença a perdre valor. I després hi ha l'assegurança i la pujada imparable del preu del combustible.
Fa temps vaig prendre la decisió d'evitar, en la mesura del possible, el vehicle privat en els meus desplaçaments diaris. Visc en una gran ciutat, així que, per sort, tinc a la meva disposició una àmplia oferta de transport públic, com el tren o l'autobús.
Però continua sent un problema quan he d'anar a llocs on el transport públic no és tan bo. Llocs poc accessibles, amb poca freqüència d'autobusos o trens, o amb un traçat complicat que no convida a caminar. En alguns d'aquests llocs, descobrir el transport a la demanda (DRT) ha suposat per a mi un canvi important en qualitat de vida. És fàcil d'utilitzar i, a més, tinc la possibilitat de conèixer el conductor. Només espero que el servei s'amplii a altres llocs que freqüento i als quals ara només puc anar en cotxe.
M'il·lusiona pensar que, en un termini relativament curt, cada vegada més barris, pobles aïllats i polígons industrials i de serveis apostaran per aquesta solució, que no només redueix el nombre de vehicles a les nostres carreteres i la nostra petjada de carboni, sinó que també repercuteix a la meva butxaca: directament, en evitar els costos de manteniment del vehicle, i indirectament, en estalviar diners dels contribuents substituint les línies tradicionals de ruta i horari fixos, molt subvencionades, per alternatives totalment flexibles, sostenibles i a la demanda.
Com molta gent, he arribat a un punt en què vull deixar d'utilitzar el cotxe. Estic preparat per al futur; preparat per a la mobilitat a la demanda.
