Vehicles sense conductor: sense oblidar el factor humà

Els vehicles totalment autònoms comencen per fi a sortir de les pistes de proves als carrers, i els seus desenvolupadors s'estan adonant que prestar un servei de transport implica molt més que conduir.

Després de molts anys de desenvolupament, Waymo ha sortit per fi als carrers de Phoenix (Arizona) amb un servei limitat de VTC a través d'una app per als membres del seu programa de primers usuaris. És un pas de gegant per al projecte de conducció autònoma de Google, però encara queden infinitat de petits passos abans que sigui una cosa quotidiana als nostres carrers.

Els experts del sector fa temps que prediuen amb entusiasme l'arribada dels vehicles sense conductor, però la realitat està trigant més a arribar. Encara que la tecnologia i els resultats de les proves hi són, encara hi ha múltiples obstacles per a la seva implantació real, com el cost, la connectivitat i la preocupació per la ciberseguretat i la seguretat.

I després hi ha els reptes secundaris, que només es fan evidents quan ja no hi ha un conductor humà de suport a bord. Els ordinadors són excel·lents respectant les marques viàries, les distàncies de seguretat i els límits de velocitat. Tanmateix, hi ha altres funcions més quotidianes, però igual d'importants, que fem sense pensar i que requereixen una programació complexa perquè una màquina les reprodueixi, com comunicar als passatgers canvis d'horari o dels punts de recollida i arribada. De vegades, les interaccions humanes més senzilles i espontànies són les més difícils d'imitar per a un ordinador.

Hi ha grans oportunitats per a les llançadores sense conductor a la demanda, així que Shotl col·labora amb empreses com Sensible4 dins del programa FABULOS, aportant tecnologia per a la reserva de viatges, el despatx de vehicles i les rutes dinàmiques. Aquest i altres projectes similars ens ajuden a entendre els reptes que implica assolir l'automatització total.

Per exemple, ara mateix, quan un passatger fa un viatge reservat amb la nostra app, és el conductor qui registra al sistema que la recollida i l'arribada s'han fet, i qui marca els passatgers que no es presenten. Però com reproduirà una màquina aquesta tasca tan important? I com comprovarà que la persona que puja ha reservat realment un viatge?

A les proves, els vehicles sense conductor porten a bord un «agent de seguretat» humà que pot fer aquestes tasques. Tanmateix, volem avançar cap a treure aquest agent del vehicle i portar-lo a un centre de control des del qual pugui supervisar diversos vehicles alhora a distància. I, més endavant, treballem per aconseguir el reconeixement i el registre totalment automatitzats dels passatgers. La qüestió ara és com aconseguir-ho i si la tecnologia disponible pot oferir la solució.

Una opció podria ser un sensor a la porta que compti els passatgers que pugen i baixen. Una altra possibilitat és fer servir sensors Bluetooth o NFC per detectar el smartphone amb què s'ha reservat el viatge i donar accés al vehicle. Una altra podria ser la tecnologia de reconeixement facial, que ja es fa servir en alguns llocs per a l'accés a esdeveniments o al control fronterer.

Tanmateix, encara que part d'aquesta tecnologia ja existeix, el que no sabem és si està a l'altura del major repte de tots: preveure la naturalesa humana i tenir-la en compte. Per exemple, a les llançadores petites (on instal·lar barreres no és pràctic), com sabem que cada passatger esperarà educadament a ser identificat abans de pujar? O pujarà tota la fila darrere de la primera persona que aconsegueixi accés? I com evitem que pugi qui ni tan sols ha reservat?

Quan parlem de vehicles sense conductor, el primer que sol venir al cap de la gent, i en què es centren els desenvolupadors, són les grans qüestions que fan por, com la seguretat. Però, a mesura que la conducció autònoma es faci realitat, el ritme del progrés dependrà probablement de la nostra capacitat per resoldre un sens fi de qüestions secundàries relacionades amb reproduir les interaccions humanes quotidianes. Potser, com a les caixes d'autopagament dels supermercats, sempre calgui una persona per ocupar-se d'aquests «articles inesperats» (és a dir, altres persones).